Molt estreta i intensament conreada, la Vall d’Aro és limitada per petites falles on es troben fonts d’aigua carbònica i petits afloraments volcànics. Dividida entre els termes municipals de Castell-Platja d’Aro i Santa Cristina, facilita les comunicacions entre Girona i Sant Feliu de Guíxols. El paisatge, d’una bellesa inconmensurable, és farcit de pins, suredes i camps de conreu. Mercè Rodoreda, després de tornar de l’exili, va passar els seus últims anys en aquest indret. De la zona, va dir: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola”.
Es tracta d’una fossa tectònica al Baix Empordà que limita amb el massís de les Gavarres i talla d’est a oest la Serralada Costanera Catalana. Les terres de la Vall d’Aro són banyades pel Mar Mediterrani, bressol de civilitzacions, que ha colpejat la Costa Brava fins donar-li la seva forma característica. D’ella, Ferran Agulló va escriure: “Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i formes, els tons, la transparència de les aigües, i, sobretot, la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella, que enlloc del món”.