Diuen alguns estudis que Banyoles és una de les ciutats amb més qualitat de vida de Catalunya, però als banyolins i banyolines no els cal cap estudi per confirmar que la ciutat és un magnífic indret. De fet, fa 80.000 que és així, com ho demostra la resta arqueològica més antiga que s’hi ha trobat: la mandíbula de Banyoles, descoberta el 1887 i que, des de llavors, no ha deixat d’atreure investigadors.
Fa uns set mil anys, es van assentar els agricultors a la Draga, al costat de l’Estany. El Poblat Neolític, descobert l’any 1990, durant les obres de construcció del Parc de La Draga, amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, quan Banyoles va ser subseu olímpica de rem, permet visitar les reproduccions de les antigues cabanes i descobrir com era la vida a l’època del neolític.
Però no va ser fins al segle IX que es van començar a construir els fonaments del Banyoles actual a prop d’aquell terreny pantanós format per l’Estany i una gran quantitat d’estanyols que avui encara l’envolten: el monestir de Sant Esteve i els recs, obra d’una comunitat de monjos benedictins que s’hi van establir atrets per l’Estany. Els monjos van construir els cinc recs que surten de l’Estany i travessen la ciutat, formant una xarxa de més de 33 quilòmetres de canals que han marcat la singularitat de la trama urbana.
Fins a mitjans del segle XX, la ciutat ha utilitzat l’aigua dels recs per a usos domèstics i per moure els molins de les indústries que expliquen el desenvolupament industrial de la ciutat. La ruta del Rec Major passa per edificis patrimonials industrials que parlen de l’origen de la vila, dels oficis i dels gremis, però també de la importància de l’aigua, de la presència de l’Estany i del seu ecosistema. Ofereix un passeig pels oficis i molins de la ciutat, amb onze punts d’interès que han tingut o tenen un paper rellevant en la seva història.
A més dels recs, cinc places uneixen el Monestir amb l’Estany. La plaça del Teatre, la més antiga; la plaça de la Font, propera a un fragment de la muralla medieval i on s’ubica la Pia Almoina, palau gòtic on s’instal·là el Consell de la Vila a partir del segle XIV i que actualment és la seu del Museu Arqueològic; la plaça Major, del segle XIII, que destaca per les quaranta grans arcades que l’envolten i sustenten els edificis construïts amb travertí, conegut com a pedra de Banyoles; la plaça dels Turers, que separa el Barri Vell de la part més moderna, i la plaça de les Rodes, la més recent.
I no ens podem oblidar de Les Pesqueres, pintorescos edificis construïts sobre pilars dins l’aigua de l’Estany entre els anys 1818 i 1931. N’hi ha un total de vint i presenten estils arquitectònics diversos. Construïdes inicialment per emmagatzemar material de pesca, van evolucionar, per tal de poder-hi guardar una barca o com a zona d’esbarjo per a la burgesia banyolina de principis del segle XX.