Girona compta amb un dels calls jueus més ben conservats de tot Europa. La història de la ciutat no es pot deslligar de la contribució cultural i intel·lectual de la comunitat jueva, que durant tres segles (XI, XII i XIII) va créixer i prosperar a la ciutat.
Cal remarcar que els calls no eren barris fets expressament per allotjar als jueus, sinó que eren barris medievals sense una arquitectura singular, només la pròpia de cada zona. El que diferenciava les cases jueves de les cristianes era una capsa o receptacle adherida al marc dret de les portes on s’hi guardava la mezuzà. La mezuzà és un pergamí amb dos versicles de la Torà escrits, un fragment del Deuteronomi conegut com a ‘Escolta Israel’ (‘Shema Israel’, en hebreu).
Els jueus tendien a viure junts per raons de seguretat o obligats pel poder de la ciutat. El call jueu de Girona va quedar delimitat pels documents dels arxius notarials i pels decrets reials i eclesiàstics.
La presència jueva a la ciutat està registrada des del segle XI, tot i que podria ser anterior. En una butlla del papa Silvestre III de l’any 1002, aquest ratifica al bisbe Odó de Girona les possessions del seu bisbat, entre les quals es troba el cens dels jueus. El document més antic conegut on s’esmenta el call jueu és de finals del juliol de 1160. En aquest document es concedeix a Morcai i el seu fill Mossé Batlle les cases que actualment es troben al carrer de la Força. La formació del Call s’anà perfilant aleshores a través de la compra i venda de les cases de la zona, de la qual cosa es té constància pels documents conservats. Durant aquest període, el Call no era encara una zona homogènia jueva, però al llarg del segle següent s’hi va seguir concentrant població jueva fins a arribar al segle XIII.
Carrerons del call jueu
El segle XIII és l’època de màxima esplendor de la comunitat jueva a la ciutat. Girona havia experimentat un notable augment demogràfic gràcies a la proliferació d’activitats a la ciutat i al creixement de l’economia, així com un desenvolupament intel·lectual. En aquest aspecte, el personatge més important de la història dels jueus a Catalunya i un dels pensadors més rellevants de la ciutat ha estat Moixé ben Nahman, Nahmànides, Ramban o Bonastruc ça Porta: el jueu dels quatre noms. Era cabalista, rabí, mestre i poeta. Va participar en la disputa de Barcelona l’any 1263 amb el cristià convers Pau Cristià, celebrada davant el rei Jaume I. Com a resultat d’aquesta discussió, Nahmànides va ser condemnat a l’exili, tot i que estudis recents defensen que va marxar amb la voluntat de peregrinar a la terra d’Israel. Va morir a Haifa l’any 1270.
Les relacions entre els jueus i els cristians, però, es van anar trencant fins a l’expulsió final. Van esclatar diversos brots de violència els anys 1276, 1278, 1285, 1331, 1348 i 1391. Després del pogrom de 1391, la comunitat jueva va entrar en decadència. A partir de llavors, van ser reclosos a la banda del carrer de la Força que actualment anomenem Call. Tot i la reclusió, van poder seguir fent ús del micvé (bany jueu) fins que el 1420 va ser clausurat definitivament. L’últim segle a Girona va ser molt dur pels jueus. Se’ls arraconava i se’ls dificultava cada cop més la vida, per forçar-ne la conversió o l’exili. L’any 1492, quan els reis Catòlics van signar el decret de conversió o, en cas de negativa, d’expulsió, molts ja havien marxat.
Queden poques restes materials, sobretot arqueològiques, de la presència jueva a la ciutat: els carrers, el micvé i algunes esteles funeràries, làpides o restes de l’antic cementiri de Montjuïc. La majoria del material que es conserva es concentra al Museu d’Història dels Jueus, situat al carrer de la Força. En aquest indret s’hi trobava originàriament l’última sinagoga, el lloc perfecte per recordar els jueus de Girona.